¿ES REVOLUCION SOCIAL EL CAMBIO QUE NECESITA EL ASESINATO DE OTROS HOMBRES Y MUJERES?

Quan van matar Déu, ell encara no era a casa, però els assassins en nom de la Història ja el van tenir davant amb la barricada encesa del seu pensament, raonant sense el dogma de la Raó damunt l’altar per oferir-li sacrificis humans, d’altres subjectes de la comunitat humana. Perquè la Raó i la Història com a dogmes que substitueixen Déu també han de ser combatudes, sense cap MENA de dubte, com qualsevol altre dogma d’ahir, d’avui o demà. Cal combatre-les sense deixar de ser humans, sense perdre la noció dels altres que, malgrat no siguin com nosaltres, compartiesen precisament la nostra humanitat.


Ens diuen alguns dels intèrprets de Marx o Bakunin (i dels seus primers, segons i tercers interpretadors) que cal utilitzar la violència amb total normalitat i per imposar les nostres idees “bones” fins i tot contra altres persones per tal de guanyar la història. Per cert, per tal que aquestes bajanades tinguin predicament, cal dir-les en veu alta i amb posat seriós.Ja em dispensaran els capellans de qualsevol dogma, però jo penso que no, que la revolta que neix en la negació no pot construirse damunt d’un nou dogma que utilitzi la negació dels homes i les dones –i el seu assassinat– en nom de la Revolució. És per això i per molt més que L’home revoltat d’Albert Camus ha estat sempre un dels meus llibres de referència.

No així el seu autor. De Camus en conec poca cosa més que la biografia general i aquest llibre, més que res per tal manca de temps material per assumir-lo ara mateix, però tot el que penso i faig dintre dels moviments socials i dintre de l’anarcosindicalisme en particular neix del que diu aquest llibre.

En tinc una edició de l’editorial Vergara de 1966, traduït per Joan Fuster i rescatat d’una humitat arrossegada durant anys que ha deixat rastres a la coberta i a moltes de les seves pàgines. La mala olor de florit ja ha desaparegut, per sort.

Què hi diu Camus? Doncs massa per resumir-ho aquí fil per randa però prou per treure’n ensenyaments concrets. Tal com diuen que ja va apuntar a El mite de Sísif, el Camus de L’home revoltat diu que la vida dels humans és absurda i que l’assassinat d’altres humans encara ho és més. Ara bé, com hem de fer la Revolució sense violència, direu? Jo preguntaria tot el contrari: és Revolució el canvi social que necessita l’assassinat d’altres homes i dones? La revolta és la nostra afirmació, la nostra vida, des que diem no. I el «no» no és a la vida sinó a la mort. Diu Camus: “Què és un home revoltat? Un home que diu que no. Però si nega, no renuncia: és també un home que diu sí des del seu primer moviment. Un esclau, que ha rebut ordres tota la seva vida, jutja de sobte inacceptable un nou manament”.

L’home revoltat fa un recorregut interpretatiu per la història de les revolucions, per la història dels canvis socials totals. Entre aquestes, inclou la seva definició del feixisme, que ha estat molt discutida i jo crec que l’encerta totalment. Hi diu que “el feixisme és el menyspreu, en efecte. Inversament, tota forma de menyspreu, si intervé en política, prepara o instaura el feixisme”. Fins i tot si es declara antifeixista, hi afegiria jo tot i que ja s’entén.
Els totalitaris, es diguin socialistes, anarquistes o independentistes (i no vull dir que tots ho siguin tot i que queda clar que n’hi ha uns quants) “obliden el present pel futur, la presa dels éssers pel fum del poder, la misèria dels ravals per una ciutat radiant, la justícia quotidiana per una vana terra promesa”. És per això que són totalitaris, perquè el seu cel justifica l’assassinat a la terra, la negació dels altres homes i dones, la desaparició de l’ètica de l’espècie.

Amb Camus, afirmo que “el revoltat refusa així la divinitat per a compartir les lluites i el destí comuns. Elegirem Ítaca, el pensament audaç i frugal, l’acció lúcida, la generositat de l’home que sap”. Per això el llegeixo i el rellegeixo, per viure, no per matar.

Jordi Martí Font • Membre del sindicat CGT

opinio@setmanaridirecta.info

Cuando mataron a Dios, él todavía no estaba en casa, pero los asesinos en nombre de la Historia ya lo tuvieron delante con la barricada encendida de su pensamiento, razonando sin el dogma de la Razón encima del altar para ofrecerle sacrificios humanos, de otros sujetos de la comunidad humana. Porque la Razón y la Historia, como dogmas que sustituyen a Dios, también tienen que ser combatidos, sin ningún tipo de duda, como cualquier otro dogma de ayer, de hoy o mañana. Hay que combatirlos sin dejar de ser humanos, sin perder la noción de los otros que, a pesar de que no sean como nosotros, comparten  precisamente nuestra humanidad.

Nos dicen algunos de los intérpretes de Marx o Bakunin (y de los  primeros, los segúndos y terceros interpretadores) que hay que utilizar la violencia con total normalidad y para imponer nuestras ideas «buenas» incluso contra otras personas con el fin de ganar la historia. Por cierto, y con el fin de que estas tonterías tengan predicamento, hay que decirlas en voz alta y con ademán serio.

Ya me dispensarán  los capellanes de cualquier dogma, pero yo pienso que no, que la revuelta que nace en la negación no puede construirse encima de un nuevo dogma que utilice la negación de los hombres y las mujeres -y su asesinato- en nombre de la Revolución. Es por eso y por mucho más que El hombre sublevado de Albert Camus ha sido siempre uno de mis libros de referencia.

No así su autor Camus. Conozco poca cosa más que la biografía general y este libro, más que nada por la falta de tiempo material para asumirlo ahora mismo, pero todo lo que pienso y hago dentro de los movimientos sociales y dentro del anarcosindicalismo en particular nace de lo que dice este libro.

Tengo una edición de la editorial Vergara de 1966, traducido por Joan Fuster y rescatado de una humedad arrastrada durante años que ha dejado rastros en la cubierta y en muchas de sus páginas. El mal olor del moho ya ha desaparecido, por suerte.

¿Qué dice Camus? Pues demasiado para resumirlo aquí pero bastante para sacar enseñanzas concretas. Tal como dicen que ya apuntó al mito de Sísifo, el Camus del hombre sublevado dice que la vida de los humanos es absurda y que el asesinato de otros humanos todavía lo es más. ¿Ahora bien, como tenemos que hacer la Revolución sin violencia, diréis? Yo preguntaría todo el contrario: ¿es Revolución el cambio social que necesita el asesinato de otros hombres y mujeres? La revuelta es nuestra afirmación, nuestra vida, desde que decimos no. Y no lo es a la vida sino a la muerte. Dice Camus: ¿»Qué es un hombre sublevado? Un hombre que dice que no. Pero si niega, no renuncia: es también un hombre que dice sí desde su primer movimiento. Un esclavo, que ha recibido órdenes toda su vida, juzga de repente inaceptable un nuevo mandamiento».

El hombre sublevado hace un recorrido interpretativo por la historia de las revoluciones,por la historia de los cambios sociales totales. Entre éstas, incluye su definición del fascismo, que ha sido muy discutida y yo creo que  acierta totalmente. Dice que «el fascismo es el desprecio, en efecto. Inversamente, toda forma de desprecio, si interviene en política, prepara o instaura el fascismo». Incluso se declara antifascista, añadiría yo, aunque ya se entiende.

Los totalitarios, se llamen socialistas, anarquistas o independentistas (y no quiero decir que todos lo sean aunque queda claro que hay unos cuantos) «olvidan el presente por el futuro, la conciencia de ser por el humo del poder, la miseria de los arrabales por una ciudad radiante, la justicia cotidiana por una vana tierra prometida».Por eso  son totalitarios, porque su cielo justifica el asesinato en la tierra, la negación de los otros hombres y mujeres, la desaparición de la ética de la especie.

Con Camus, afirmo que «el sublevado rehúsa así la divinidad para compartir las luchas y el destino comunes. Elegiremos Ítaca, el pensamiento audaz y frugal, la acción lúcida, la generosidad del hombre que sabe». Por eso lo leo y lo releo, para vivir, no para matar.